Bitcoin, l’alternativa monetària

Bitcoin és un protocol descentralitzat que proposa una alternativa al patró fiduciari. Diners digitals, descentralitzats, de codi obert i resistents a la censura: una xarxa que funciona sense bancs, fronteres ni permisos.

Una mica d’història

Bitcoin no és l’inici dels protocols descentralitzats, la seva creació és el resultat de més de quatre dècades d’investigació en criptografia, informàtica, privacitat i diners digitals. Durant tot aquest temps, diferents investigadors van intentar respondre una mateixa pregunta: és possible crear diners digitals que no depenguin d’una autoritat central?

Als anys vuitanta, investigadors com David Chaum ja treballaven en sistemes de diners digitals que protegien la privacitat dels usuaris. Als noranta, aquestes idees van evolucionar amb el moviment Cypherpunk, una comunitat de desenvolupadors i investigadors que defensava l’ús de la criptografia com a eina per protegir la privacitat i la llibertat individual a Internet.

Durant els anys següents van aparèixer nous experiments i propostes. Adam Back va desenvolupar Hashcash i la Proof of Work. Wei Dai va proposar b-money. Nick Szabo va desenvolupar la idea de Bit Gold i Hal Finney va crear RPOW. Cap d’aquests projectes va aconseguir resoldre per si sol tots els problemes dels diners digitals descentralitzats, però cadascun va aportar peces fonamentals al trencaclosques.

Quan Satoshi Nakamoto va publicar el Bitcoin whitepaper el 2008, va reunir moltes d’aquestes idees en un únic sistema. La seva gran aportació va ser combinar criptografia, Proof of Work i una xarxa peer-to-peer per crear un sistema de diners digitals capaç de funcionar sense una autoritat central.

Per això, Bitcoin es pot entendre com la culminació de més de quaranta anys d’investigació i experiments. Satoshi no va començar de zero: va agafar dècades de treball anterior i va aconseguir fer encaixar moltes d’aquestes peces en una xarxa que, finalment, funcionava.

2008: El whitepaper

Després de dècades d’investigació i d’experiments amb diners digitals, el següent gran pas va arribar l’any 2008. El 31 d’octubre, una persona —o grup de persones— sota el pseudònim de Satoshi Nakamoto va publicar un document de nou pàgines titulat Bitcoin: A Peer-to-Peer Electronic Cash System. Era el whitepaper de Bitcoin.

El document explicava, de manera tècnica però relativament concisa, com crear un sistema de diners electrònics que permetés enviar valor directament d’una persona a una altra, sense necessitat d’un banc o d’una autoritat central. La proposta combinava moltes de les idees que s’havien anat desenvolupant durant dècades i presentava una possible solució al problema del doble despesa.

Però Bitcoin encara no existia com a xarxa. Això va canviar el 3 de gener de 2009, quan Satoshi va minar el que avui coneixem com el Genesis Block, el bloc número 0 de la cadena de Bitcoin. Aquest bloc és el punt de partida de tota la blockchain de Bitcoin.

Dins del bloc hi ha una inscripció especialment significativa. Satoshi hi va incloure el titular del diari The Times del mateix dia: “The Times 03/Jan/2009 Chancellor on brink of second bailout for banks”. La frase feia referència al context de la crisi financera de 2008 i als rescats dels bancs. El missatge també serveix com a marca temporal: demostra que aquell bloc no podia haver estat creat abans del 3 de gener de 2009.

Amb el Genesis Block començava una nova etapa. El que durant dècades havia estat una investigació sobre criptografia, privacitat i diners digitals es convertia finalment en una xarxa que qualsevol persona podia executar i verificar. El whitepaper explicava la idea; el Genesis Block posava Bitcoin en marxa.

Anem per parts

Probablement han aparegut un munt de conceptes tècnics que sonen a «xinès» si és la primera vegada que t’hi acostes: blockchain, Proof of Work, protocol, descentralització, codi obert…Tranquil, no cal entendre-ho tot de cop.

A continuació anirem desgranant, pas a pas, tots aquests conceptes perquè puguis entendre què hi ha darrere de Bitcoin i com funciona realment:

Què és una blockchain?

La blockchain és, simplificant molt, un registre de transaccions compartit entre molts ordinadors. Imagina un llibre de comptabilitat que no està guardat en un banc ni en un únic ordinador, sinó que en tenen una còpia molts participants de la xarxa. Cada vegada que es fa una transacció, aquesta es difon per la xarxa i els nodes comproven que compleixi les regles del protocol.

Si algú intenta fer una transacció que no compleix aquestes regles, els altres participants la rebutgen. No cal que confiïn en qui ha fet la transacció: simplement comproven si compleix les normes. Les transaccions es van agrupant en blocs i aquests blocs s’enllacen cronològicament, formant una cadena. D’aquí ve el nom blockchain: cadena de blocs.

Però la part realment important no és només que existeixi aquesta cadena, sinó que ningú necessita confiar en una única entitat perquè el registre sigui vàlid. Els participants de la xarxa poden verificar per si mateixos que les transaccions i els blocs compleixen les regles del protocol. Aquesta és una de les idees fonamentals que hi ha darrere de Bitcoin: crear un registre de valor que no depengui d’una autoritat central.

Què és la Proof of Work?

Bitcoin té una característica molt particular: no pot processar infinites transaccions alhora. Els blocs tenen una mida limitada i es creen aproximadament cada 10 minuts, de manera que la xarxa principal pot processar al voltant de 7 transaccions per segon.

Aquesta limitació té una raó: afavorir la descentralització. Si els blocs fossin enormes i la blockchain creixés massa ràpid, seria cada vegada més difícil per a una persona normal emmagatzemar-la i verificar-la. Mantenint la quantitat de dades sota control, executar un node és més accessible i la xarxa pot continuar tenint molts participants independents.

Però, si tothom pot enviar transaccions a la xarxa, qui decideix quines entren al següent bloc?

Aquí entra en joc la Proof of Work (prova de treball). Els miners competeixen per afegir el següent bloc a la blockchain. Per fer-ho han de gastar energia i capacitat de càlcul fins a trobar una solució que compleixi les regles de Bitcoin. Quan un miner ho aconsegueix, proposa el seu bloc i els nodes comproven que sigui correcte.

Aquesta despesa d’energia té una funció molt important: fa que atacar o manipular la xarxa tingui un cost real. Per modificar l’historial recent de Bitcoin, un atacant hauria d’invertir una enorme quantitat de maquinari, electricitat i temps, i competir contra la resta de miners. Com més blocs passen després d’una transacció, més costós és intentar revertir-la.

La mineria també converteix l’electricitat en una mena de comprador d’últim recurs. Els miners busquen electricitat barata i poden aprofitar fonts d’energia que, en determinats llocs o moments, tenen poca demanda o es desaprofitarien. D’aquesta manera, Bitcoin pot actuar com una càrrega elèctrica flexible, capaç de comprar energia que d’altra manera podria quedar sense utilitzar.

En resum, la Proof of Work permet que Bitcoin afegeixi nous blocs, protegeixi l’historial de transaccions i faci que atacar la xarxa sigui extremadament car, alhora que crea un mercat global que dona valor econòmic a l’energia utilitzada per minar.

Què és un node?

Un node és simplement un ordinador que participa en la xarxa Bitcoin i que té la capacitat de verificar que les transaccions i els blocs compleixen les regles del protocol. Quan algú intenta enviar bitcoins, els nodes comproven que la transacció sigui vàlida: que els bitcoins existeixin, que no s’hagin gastat abans i que la transacció compleixi les regles de Bitcoin. Si alguna cosa no quadra, el node la rebutja.

Els nodes també reben els nous blocs que proposen els miners i els verifiquen abans d’acceptar-los. Els miners intenten afegir blocs, però són els nodes els que comproven que aquests blocs compleixin les regles.

I aquí trobem una de les claus de la descentralització de Bitcoin: no cal confiar en un banc, una empresa o una autoritat que ens digui què és vàlid. Qualsevol persona pot executar un node i verificar per si mateixa les regles i l’historial de Bitcoin.

A més, el codi de Bitcoin és obert (open source). Això significa que qualsevol persona pot consultar el codi que fa funcionar el protocol, estudiar-lo i verificar com funciona. Però la seva importància va més enllà de la transparència: el codi obert permet que els participants de la xarxa coneguin i comprovin les mateixes regles del joc.

Això és fonamental per assolir el consens. No cal que tots els participants confiïn els uns en els altres ni que es posin d’acord sobre qui té raó. Simplement executen les mateixes regles i poden verificar de manera independent si una transacció o un bloc les compleix. Si algú intenta canviar les regles pel seu compte, els altres nodes no estan obligats a acceptar-ho.

Per això és important que els nodes no necessitin ser màquines enormes ni costoses. Com més accessible sigui executar-ne un, més persones poden participar en la verificació de la xarxa i més distribuït es manté el sistema.

En definitiva, un node et permet passar de «confio que Bitcoin funciona així» a «puc verificar que funciona així».

Què és una cartera de Bitcoin?

Si Bitcoin és una xarxa descentralitzada i no hi ha cap banc que guardi els teus bitcoins, on són els bitcoins?

Els bitcoins estan registrats a la blockchain. I la cartera és l’eina que et permet gestionar les claus que donen accés a aquests bitcoins. La peça més important és la clau privada.

Podem pensar en la clau privada com en la clau de casa: qui la posseeix té la capacitat de moure els bitcoins associats a ella. Quan vols enviar bitcoins, la cartera utilitza la teva clau privada per signar la transacció i demostrar a la xarxa que tens autorització per gastar-los. Per tant, una cartera no és un lloc on es guarden els bitcoins. És una eina que guarda o gestiona les claus que et permeten controlar-los.

Aquesta diferència és fonamental. Els bitcoins sempre estan registrats a la blockchain, la clau privada és el que et permet gastar-los.

I aquí apareix el concepte d’autocustòdia. Si tu controles les teves claus privades, tu controles els teus bitcoins. Si les claus les controla un exchange o una altra empresa, en realitat estàs confiant en aquesta empresa perquè els custodiï per tu. Per això en Bitcoin és tan coneguda la frase:

«Not your keys, not your coins»

No és només un eslògan: resumeix una de les idees fonamentals de Bitcoin. El control dels bitcoins depèn del control de les claus.

Què és la clau privada?

Ja hem vist que una cartera no guarda els bitcoins, sinó utilitza les claus que permeten controlar-los. I de totes aquestes claus, n’hi ha una que és especialment important: la clau privada.

La clau privada és un secret criptogràfic que permet signar transaccions i, per tant, gastar els bitcoins associats. No s’ha d’enviar a ningú, no s’ha de compartir i, sobretot, no s’ha de perdre.

Però aquí apareix una cosa que pot resultar una mica confusa: quan crees una cartera, normalment no veus una clau privada formada per una llarga cadena de números i lletres. En lloc d’això, moltes carteres et mostren una frase llavor, habitualment formada per 12 o 24 paraules.

Aquesta frase llavor segueix l’estàndard BIP39 i serveix com a còpia de seguretat a partir de la qual la cartera pot derivar les claus que utilitza. Per això, perdre la frase llavor pot significar perdre l’accés als teus bitcoins. I aquí és on cal prendre-s’ho seriosament.

La frase llavor és, a efectes pràctics, el teu accés a la cartera. Qui aconsegueixi aquestes paraules pot intentar recuperar-la en un altre dispositiu i moure els bitcoins. No cal que tingui el teu mòbil, el teu ordinador ni el teu hardware wallet.

Per això, una bona pràctica és mantenir la frase llavor completament fora de qualsevol mitjà digital sempre que sigui possible. No fer-ne una foto amb el mòbil, no guardar-la en una captura de pantalla, no enviar-la per correu, no posar-la en un núvol i no escriure-la en un document de l’ordinador.

Una manera senzilla és escriure-la a mà en paper i guardar-la en un lloc segur. Però el paper també es pot cremar, mullar, trencar o deteriorar amb els anys.

Per això algunes persones utilitzen una placa metàl·lica, que permet conservar la frase llavor de manera molt més resistent al foc, l’aigua i el pas del temps.

La idea fonamental és que si perds la frase llavor, pots perdre l’accés als teus bitcoins. Si algú aconsegueix la frase llavor, pot aconseguir el control dels teus bitcoins. No és una contrasenya que puguis recuperar prement «He oblidat la contrasenya». No hi ha cap banc al qual trucar perquè te’n faci una de nova. Aquesta és una de les grans responsabilitats de l’autocustòdia: tu tens el control, però també tens la responsabilitat de protegir aquest secret.

Imagina que tens una hardware wallet i un dia se’t trenca o la perds. Els bitcoins no desapareixen, perquè no estaven dins del dispositiu: continuen registrats a la blockchain. Si conserves la teva frase llavor, pots recuperar la cartera en un altre dispositiu i tornar a tenir accés als teus bitcoins.

Per això, en autocustòdia, protegir la frase llavor és molt més important que protegir el dispositiu.

Temes avançats: